FREDERIC RODA I BELLATERRA
“...Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”
La família del meu pare va arribar a Bellaterra l’estiu de l’any 1934, o potser era el 33? No ho tinc massa clar i el pare, que jo sàpiga, no ho va deixar escrit. Potser ara que estic remenant papers trobaré alguna dada. “On hi verra...”
El que va moure al meu avi Frederic Roda Ventura anar a Bellaterra va ser un tema de salut. La seva filla Isabel Maria sortia d’una malaltia i els metges li van recomanar cerqués un indret sanitós per a la seva prompta recuperació. Segurament va ser el meu altre avi, en Joan Fàbregas Soler qui el va animar. Aleshores tots dos eren regidors de l’Ajuntament de Barcelona, l’un, el Roda, com a representant de la Lliga i l’altre, el Fàbregas, per designació directe pel ram industrial. Puc imaginar-me la conversa:
- I què, Roda, on passareu l’estiu?
- Encara no ho tinc clar. Busco un lloc no massa lluny de Barcelona i que tingui un clima adient perquè la meva filla es recuperi. He visitat algunes cases de per allà Mira-Sol i....
- Mira-Sol? I ara! Res de Mira-Sol! Heu de venir a Bella-Terra, us enamorarà. Jo m’hi estic fent una casa. La diré Villa Maria, el nom de la meva muller.
- I, queda gaire lluny de Barcelona?
- A 40 minuts, i amb tren!
- Precisament és això és el que cerco, poder anar i venir amb tren. A Mira-Sol també...
- Deixeu-vos estar de Mira-Sol. Us posaré en contacte amb en Biza de Fomento de la Vivienda Popular, que és l’empresa urbanitzadora i segur que us troba una casa.
No vaig conèixer el meu avi Fàbregas perquè va morir pocs mesos després que jo naixés, l’any 1953, però pel que m’ha explicat el meu cosí Agustí, el compilador de la història de la família per part de mare, el Juanitu era un home d’empenta, del ram tèxtil, fet a si mateix i ben resolt.
Així és que -i com va escriure Valentí Castanys a la seva Auca de Bellaterra, els Roda van fer com els Grau i Serra: La família Grau i Serra / se’n va un dia a Bella-Terra. Dins el cotxe encabits / hi van els grans i els petits. - Bella-Terra!- el pare exclama /davant d’un bell panorama...
Haureu vist que he escrit Bella-Terra amb guionet perquè era així com s’escrivia aleshores. No va ser fins anys més tard i per iniciativa del pare, que el guionet es va suprimir.
A partir d’aquell moment Bellaterra va ser l’epicentre de la vida del meu pare. Potser em direu exagerat, però atenguem-nos als fets: Allí hi va passar part de la seva infantesa, la seva adolescència i la seva joventut. Allí va veure el juliol del 36 com uns facinerosos venien a buscar el seu pare per passar comptes. Eren els assassins del fill d’un joier del carrer Salmeron de Barcelona i que, en el judici condemnatori, l’advocat Roda Ventura va exercir per primera i única vegada com advocat acusador. A Bellaterra va conèixer la meva mare M Rosa, filla precisament d’en Joan Fàbregas i la Maria Rovira. Allí hi va passar tots els estiu (exceptuant els anys de guerra) fins el 68, any en que es va establir com a primera residència. Allí va impulsar la creació de l’Escola Tagore. Allí va promoure una ingent quantitat d’activitats culturals i socials i va estar implicat fins al moll de l’os en les dos entitats pioneres, La Unió de Propietaris, que més tard es va dir Unió de Veïns i Propietaris i després, i definitivament, Unió de Veïns, així com en el Club Bellaterra, entitats de les quals mai va voler ser president.
De la seva activitat en les entitats poc més us puc explicar que el que vaig escriure en el Llibre de Bellaterra. Pel que fa a la Unió de Veïns el pare hi va ser des del 56 al 74, 19 anys, poca broma! Pel que fa al Club Bellaterra, la seva participació va ser més curta, del 50 al 58. Aquesta entitat tenia seu pròpia, no així la Unió de Veïns que feia les seves reunions a les cases particulars dels qui remenaven les cireres. En la fotografia que il·lustra aquest article es pot veure 5 membres de la junta de 1965. D’esquerra a dreta: Amadeu Cosidó (Vocal), Joan Casolà (Tresorer), Fèlix Estrada Saladich (President) Frederic Roda (Secretari) i Josep M Garcia Planas (Vocal).
El que si és cert és que Bellaterra va poder avançar gràcies a la Unió de Veïns, que se les veia i desitjava amb un Ajuntament, el de Cerdanyola, que no posava massa interès en la urbanització, potser per allò de que Bellaterra era terra de rics i els rics ja s’espavilen. I, certament, la iniciativa privada va ser cabdal en el desenvolupament de Bellaterra fins que Fomento de la Vivienda Popular va traspassar la titularitat de la urbanització a l’Ajuntament. Però aquest traspàs no va donar els fruits desitjats i la lacra d’una mala desatenció perviu encara al territori. El pare, pel que fa a aquests prohoms, els anomena els bons cacics de Bellaterra, tot citant una frase, deia ell, de Romanones (i que no he pogut documentar) que deia “Felices los pueblos con caciques buenos”. El seu sentit del humor era una mica rebuscat.
Tornant al títol de l’article Frederic Roda i Bellaterra, i pel que fa a la seva activitat sociocultural, us puc recomanar de llegir el llibre que he citat abans i que vaig escriure amb motiu dels 75 anys de Bellaterra: Bellaterra 1930 – 2005. Crònica de 75 anys. Allí hi queda reflectida la seva gran capacitat promotora, incentivant el teatre des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1990, amb més de 30 obres muntades i un munt de performances, i també impulsant actes socials, un festival de dansa, els actes del cinquantenari de Bellaterra a més d’homenatges a veïns il·lustres i infinitat d’iniciatives amb les quals, i per la seva gran capacitat de seducció, movia veïns i veïnes a ser actius en la comunitat Bellaterrenca. Vull destacar, però un fet que, no per anecdòtic, és del tot rellevant pel creixement de Bellaterra, i és el de la creació de l’Escola Tagore l’any 1957. La cosa va anar així:
En una reunió de CC, que, com trobareu a Viquipèdia: CC va ser un col·lectiu en què cristal·litzà l’any 1954 el nou catolicisme catalanista de postguerra que havia començat a prendre forma entre 1942 i 1953 en el Grup Torras i Bages. Segons el seu fundador, Frederic Roda i Pérez, les sigles eren eufòniques sense cap correspondència, però s’han identificat habitualment com Cristians Catalans, Catòlics Catalans o Crist i Catalunya. Els mateixos membres s’identificaven més propensos a la primera o la segona C (catequisme o catalanisme). Doncs, bé, en una reunió de CC, el meu pare va passar al pedagog Ramon Fuster un paperet escrit a ma proposant-li de fer una escola. El Ramon li va tornar el paperet i hi va escriure: Fem-la!
Axó era a principis de 1957. Pocs dies després el meu pare li va explicar la idea a la meva mare i aquesta li va dir que una de les torres del seu pare que tenien llogada al senyor Fèlix Estrada Saladich al carrer Miquel Servet quedava lliure i que potser es podria fer l’escola en aquell xalet. El pare li va proposar a la mare que ella, junt amb en Ramon Fuster, lideressin l’escola. La idea era obrir-la com a escola d’estiu i veure què passava, però ben aviat moltes famílies van matricular els seus fills, fet que va suposar obrir-la en règim acadèmic el curs 1957/58.
De la història de l’escola Tagore en podeu saber tot i més al llibre editat per Pagès editors, Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre, escrit per Genís Sinca. En la ressenya de la editorial es diu: En el llibre es rescata la biografia de Ramon Fuster, amb l’amenitat i la fluïdesa que caracteritzen el seu autor, un dels pedagogs més fascinants del segle xx català, fundador de l’Escola Tagore (1957), a Bellaterra, el primer centre a l’aire lliure del seu temps, inspirat en l’Escola de Bosc de la mítica Rosa Sensat.
Si destaco l’anècdota del paperet que el pare li va passar a en Ramon Fuster és perquè la creació de l’Escola Tagore va ser fonamental pel desenvolupament de Bellaterra ja que, no només la va situar en el mapa geogràfic de la pedagogia del moment sinó que també va fer que moltes famílies anessin a viure a la urbanització pel fet de portar els seus fills a l’escola.
“Ara digueu...” si els versos de l’Espriu “...Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble” no són el bell reflex de la dedicació del pare per Bellaterra. Una Bellaterra que el va veure créixer i morir i que ell va ajudar a créixer.